En Meski, ara Ernest, va arribar a nosaltres i el vam tenir acollit tot sol, cuidat, estimat, protegit… però hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar. Amb el seu comportament ens ho va deixar claríssim: ell no volia estar sol. Necessitava un altre gat al costat. Necessitava compartir, jugar, dormir arraulit, sentir-se acompanyat. Era això el que volia. I quan els gats parlen així de clar, nosaltres escoltem.

I després hi ha en Teo, rescatat del barri de Canyadó. El teníem al catio, fent la seva adaptació per viure lliure a la colònia del passadís.

Observant, intuiem que podia ser un gat de família… i aquesta setmana ho vam voler confirmar amb una acollida a casa de la Cristina. I en Teo —ara Belletti— ha demostrat que està preparat per fer el pas.

Ahir l’Ernest va marxar cap a casa d’en Gerard i en Sergi. I avui, amb el cor ple d’emoció, hem portat en Belletti al mateix lloc, Perquè sabem que hi ha connexions que no s’expliquen, simplement es reconeixen.

Ens queda aquella barreja de nostàlgia i felicitat. Els acomiadem sabent que comencen una vida compartida, amb una família que els estima i amb la companyia que tant necessitaven.

Ernest i Belletti. Dos rescats. Dues històries. Un mateix camí.